SEGONA GUERRA PÚNICA
Cartago era una colònia fenícia fundada a prop de l’actual Tunis que, en poc temps, va assolir un gran desenvolupament. Quan l’any 572 aC Fenícia va caure en mans de l’Imperi neobabilònic, Cartago va forjar un imperi colonial que s’estenia per Sicília, Sardenya, Balears i els antics enclavaments fenicis de la Península.
A Cartago li va sortir una rival, Roma, que en el segle III havia consolidat el seu domini sobre la península Itàlica. Aquesta rivalitat va ser l’origen de les tres Guerres Púniques, que es van estendre des de l’any 264 aC fins el 146 aC.
La Primera Guerra Púnica (264-241 aC) va esclatar pel control de Sicília i va acabar amb la victòria romana i l'ocupació de l'illa, L'any 238 aC, Roma va ocupar Sardenya.
Per compensar la derrota en la Primera Guerra Púnica, els cartaginesos, comandats per Amílcar Barca, van conquerir bona part del sud i l'est de la península Ibèrica fins al riu Ebre. Després de la mort d’Amílcar (229 aC), el va succeir el seu gendre Asdrúbal, que va fundar Cartago Nova (227 aC).
El tractat de l'Ebre (226 aC), signat entre Cartago i Roma, va fixar els límits dels àmbits d'actuació de romans i cartaginesos. L’any 221 aC va morir Asdrúbal i Anníbal, fill d’Amilcar, el va succeir en el comandament de l’exèrcit cartaginès. Posteriorment, l’any 219 aC Roma, tement la força dels cartaginesos, va establir una aliança amb la ciutat de Sagunt. Anníbal ho va entendre com un trencament del tractat i posa setge a la ciutat. Sagunt va demanar ajuda a Roma, però aquesta es va limitar a exigir a Anníbal que retirés el seu exèrcit. Després de vuit mesos de setge, Sagunt va caure a finals del 219 aC i Roma va declarar immediatament la guerra a Cartago, cosa que va suposar l’inici de la Segona Guerra Púnica (218-201 aC).
El següent pas d'Anníbal va ser molt audaç: amb un enorme exèrcit i uns quants elefants va creuar els Pirineus, el sud de la Gàl·lia i els Alps i va penetrar a la península Itàlica, sense que l'exèrcit romà enviat a interceptar-lo al riu Roine arribés a temps. Malgrat perdre la meitat dels seus homes, un cop en sòl itàlic va aconseguir una sèrie de victòries sobre els romans. Tanmateix Anníbal no s’atreví a atacar la ciutat de Roma que, en un primer moment, va ser presa del terror, si bé finalment va reaccionar i va iniciar una guerra de desgast amb tàctiques de guerrilla contra els cartaginesos.
Mentrestant, els exèrcits romans havien arribat a la península Ibèrica per primer cop, comandats pels germans Gneu i Publi Corneli Escipió. El 218 aC desembarcaren a Emporion on instal·laren un campament militar que seria la base de les seves operacions contra els cartaginesos que havien quedat a la península sota el comandament d’Asdrúbal, germà d’Anníbal.
La guerra de desgast va afavorir els romans: a la península Ibèrica els cartaginesos, després de la mort dels germans Escipió, van ser vençuts per Publi Corneli Escipió fill (210 aC). Asdrúbal va fugir d'Hispània però no va aconseguir unir-se a les tropes d'Anníbal, sinó que va ser derrotat i mort. Mentrestant a terres itàliques, Anníbal anava perdent el seu avantatge inicial.
L’any 205 aC, Escipió emprèn una iniciativa cap al nord d'Àfrica, la qual cosa va obligar a Anníbal a abandonar la península Itàlica per defensar Cartago. Finalment va tenir lloc la batalla de Zama (202 aC), que va ser guanyada pels romans, i els cartaginesos es van veure obligats a demanar la pau, per la qual van pagar un preu molt elevat: van perdre les seves possessions de la península Ibèrica i de l'Àfrica nord-occidental, van entregar la seva flota i van pagar un tribut molt elevat. D'aquesta manera, Roma va guanyar el control de tot el Mediterrani occidental.
Anníbal va comptar amb aproximadament 2.000 foners balears que, en els inicis de la campanya a la península Itàlica, va disposar en primera fila del seu exèrcit i eren els encarregats de començar la lluita fustigant els romans. Anníbal donava una gran importància a aquestes tropes i les va protegir al llarg de la campanya com a soldats irreemplaçables. El motiu de la seva eficàcia militar residia en el major abast i precisió que la fona tenia sobre l’arc.
L’any 123 aC, el cònsol Quint Cecili Metel, va conquerir Menorca i Mallorca, on va fundar les ciutats de Palma i Pol·lèntia (Alcúdia), per garantir la seguretat de les costes mediterrànies. La conquesta no va afectar Eivissa, ja que aquesta colònia cartaginesa havia signat un pacte de federació amb Roma al final de la Segona Guerra Púnica, per la qual cosa va poder mantenir una certa autonomia durant dos segles.